martes, 7 de mayo de 2013

Contra Catalunya (4)


Formava part de la delegació que acompanyava el president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un dels seus primers viatges a l´estranger. En aquesta delegació hi havia tota mena de persones. El president, la seva senyora, alts funcionaris, funcionaris, empresaris, periodistes. Tots ells, tots nosaltres, viatjàvem a compte del diner públic. De quin diner públic, no importa: de vegades eren diners del país emissor y de vegades del país receptor. Era un fet molt normal pels funcionaris, pel president, potser també per la senyora del president, i més o menys irrellevant pels empresaris. Però en el cas dels periodistes, l´assumpte era més complicat. Només el diari El País es negava a deixar-se convidar pel poder autonómic i els seus enviats deien que pagaven fins la més petita de les factures, un detall que contribuia a fer créixer la brillantor de l´aurèola amb què aleshores viatjaven pel món. Tots els altres eren convidats del Govern de la Generalitat. L´explicació, més o menys oficial i rutinària, era que el president volia que els seus viatges tinguessin una cobertura periodística digna. Per això era imprescindible que una persona es desplacés fins al lloc dels fets. I com que la majoria dels mitjans de counicació catalans no podíen seguir el tren de vida del president, aquest es va decidir per la subvenció directa.

Contra Catalunya (3)

He pensat sovint en un curiós fenomen doble: per un cantó, els franquistes volien desaparèixer, si de cas, blindats per l´oblit, uns anys després. Per l´altre cantó, al catalanisme emergent li calia presentar la imatge d´un país homogeni. Un país decidit a demostrar-se a ell mateix que havia estat bell, bo i sagrat. Sense fissures, sense franquistes. Un vel de silenci va cobrir la nació. Així es cobreixen les escenes o els capítols mal resolts. La historiografia hi va contribuir: durant molts anys, els historiadors, que quasi tots eren d´esquerres, van creure que la tasca consistia a preservar la memòria dels honrats lluitadors de la clandestinitat, i encara més la dels supervivents del daurat món de la República. Hi van dedicar tots els esforços. Fins al punt que alguns epsiodis o algunes vides només van adquirir sentit al paper pautat de la historiografia resistencial. En canvi, ficar el nas a les escombraries del franquisme no els va escitar mai.

Contra Catalunya. (2)


Negar és més aviat laboriós: els dies clars, però cínics, l´autor agraeix que el lema d´aquets anys, que el barroer, moral i intelectualment barroer Conra Catalunya, hagi existit; al capdavall tot això li ha donat tema i potser encara passarà, a la fi, que aquest arribarà a ser el seu tema de la vida. Uns altres dies, tèrbols, d´ànim espès, ni tan sols cínics, l´autor i el seu orgull lamenten que s´hagin dedicat a un treball de tan escàs cubicatge intel-lectual: a l´autor li fa l´efecte que el qui va molt amb un coix finalment coixeja i si és ruc, ruqueja. Però en tot cas, l´aliment d´aquest llibre és la dissidència. Que quedi així fixat que l´autor no pretén ser imparcial, ni compondre allò -tan admirable- que en diuen un fresc temperat del seu país i del seu temps. Altres corpulències més generoses i fredes s´hauran d´encarregar d´aquest ajust, si els sembla bé. Aquí el propòsit no ha estat sinó el de donar resposta a un mandat de Joubert. "Investigueu la corrupció que deixen el temps pròspers". La corrupció, en aquest cas, d´un temps patriòticament pròsper.